Sílvia Carbonell mai no havia pensat acabar relacionada amb el mon empresarial, però també és veritat que sempre va voler treballar al Museu Tèxtil de Terrassa i mireu-la ara, directora gerent. Com a llicenciada en Història de l’Art amb forts arrels en el tèxtil de Catalunya, qui millor que ella mateixa per a descobrir-nos tots els detalls d’aquest museu amb què estem tan feliços de col·laborar? No us perdeu aquesta entrevista per conèixer la Sílvia i la trepidant història del tèxtil a Catalunya.

Nom: Sílvia Carbonell Basté

Edat: 52

Professió: directora gerent del Museu Tèxtil de Terrassa

Idiomes: català, castellà, anglès i francès

Com et presentaries als nostres lectors?

No m’ho han preguntat mai. És molt difícil… Soc una entusiasta del món tèxtil i vinc d’una família del tèxtil. Vaig decidir estudiar Història de l’Art perquè no m’interessava gens el tema empresarial. En canvi, hi he acabat caient de quatre potes. Vaig tenir molt clar que volia treballar en aquest museu des que vaig acabar la carrera. I una cosa va dur a l’altra i ara porto la direcció del centre. Soc una enamorada dels teixits, de la seva història i del seu futur.

Quant temps fa que està obert, el Museu?

El Museu Tèxtil de Terrassa és el primer d’aquest tipus a l’Estat espanyol. És un museu de l’any 1946. No estava en aquest edifici. Va començar com una col·lecció privada en una nau industrial. Després va passar a l’Institut Industrial i el 1969-70 es va inaugurar aquest edifici. El 2021 fem 75 anys, festa grossa!

Però, què és el Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa? Com és el vostre dia a dia?

En primer lloc, neix com a museu amb unes col·leccions tèxtils que es van anar ampliant amb indumentària i complements. Les col·leccions recollien del segle I al XIX, i hi havia de tot, però hi havia poca cosa de patrimoni local. En els últims anys hem afegit patrimoni industrial tèxtil, que són bàsicament mostraris d’indústries tèxtils.

Però no només és un museu, també és un centre de documentació que ofereix una sèrie de serveis a altres museus, particulars o altres institucions. Oferim serveis especialitzats, activitats, aula didàctica i fem col·loquis, jornades, conferències, etc. Pel que fa a serveis, potser el que més destaca és el de restauració a l’exterior, perquè som l’únic centre públic de Catalunya. En l’àmbit de l’Estat espanyol, hi ha altres centres de restauració, però a Catalunya som l’únic servei públic de restauració tèxtil (no cal repetir). També oferim serveis de consulta i assessorament, entre d’altres, i tenim una la base de dades amb imatges de les col·leccions , que es diu IMATEX, a Internet. Actualment hi ha més de 31.000 fitxes, amb unes 70.000 imatges aproximadament d’accés lliure. Vam ser dels primers que vam començar a digitalitzar el nostre fons, hi estem treballant des de fa molts anys, tot i que encara hi falta una part de complements i mostraris.

El dia a dia és una bogeria, cada dia hi ha moltes consultes a part de totes les activitats que programem. No és que hi hagi competència entre nosaltres, però tots els museus oferim ara una gran quantitat d’activitats. Com ara, que acabem de passar la Fira Modernista de Terrassa i la Nit dels Museus. El dia a dia  sol ser preparar activitats, atendre totes les consultes, preparar exposicions, però ara també ens cal fer una reflexió més profunda per saber on som i a on volem arribar en els propers anys. El 2021 arribem al 75è aniversari i hem d’estar preparats i tenir molt clar què és el que volem ser.

Quins projectes esteu desenvolupant? I quins són els més atractius?

Per mi el més important ara és el pla estratègic. Ja fa mig any llarg que hi treballem i ho voldríem entregar al proper consell. El Museu és un consorci de la Diputació de Barcelona  i l’Ajuntament de Terrassa. I dos cops l’any hi ha consell general i comissió executiva. A la tardor es presenta el pressupost i el programa per a l’any següent, i a la primavera fem el balanç de tot l’any anterior. Fins ara ho han anat aprovant i ha anat tot bé, però ara m’agradaria fer un pas més i fer una aposta clara pel Museu de cara a una gran exposició i diverses activitat per al 75è aniversari, cosa que significarà un increment de pressupost.

Pel que fa a les exposicions, tenim tres sales. A la planta baixa, l’Espai Zero el cedim a artistes contemporanis. Nosaltres en fem tota la difusió, i si tenim pressupost, el catàleg. A la primera planta hi ha una sala que denominem «semipermanent», de llarga durada però no permanent. La que hi ha ara, que ja fa uns cinc anys que la mostrem, la  canviarem aquesta tardor per «Decorum: vestim la casa per a l’ocasió» i es tracta d’una exposició que relaciona el mobiliari i el teixit. La següent que prepararem és sobre les nostres peces estrella, especialment vestits.

A la segona planta, tenim una sala més petita d’exposicions temporals, de curta durada. Ara en tenim una que es diu «Vestits de pel·lícula», inaugurada per la fira modernista i que, com el seu nom indica  està dedicada al vestuari de cinema. Aquest era el lema de la fira d’enguany,  amb motiu del nomenament de Terrassa com a Ciutat Creativa del Cinema per la UNESCO. A Terrassa tenim el Parc Audiovisual de Catalunya i l’Escola de Cinema (ESCAC), i aleshores se’ns va ocórrer fer aquesta exposició en què vinculem vestits que han sortit a pel·lícules amb el vestuari, per exemple, de la Mercè Paloma (Vida privada) o de l’Anna Güell (La mujer del siglo). Està tenint molt d’èxit. Hi ha peces nostres antigues originals de l’època, aquestes que han sortit en pel·lícules, i després hi ha un conjunt de vestits creats per les participants dels nostres cursos modernistes. Aquesta sala és la que anem canviant més. L’última que teníem era de la indumentària del Mag Lari, i era espectacular.

Les exposicions que s’han de treballar més són les de la primera planta, ja que és una planta bastant més gran i hi ha tota una recerca important al darrere. Abans d’una exposició, et pots passar mínim dos anys treballant.

Quina importància pot tenir en una societat com la nostra de marques globals un museu com el vostre?

Vam ser el primer museu tèxtil de l’Estat, tot i que hi va haver altres entitats que havien començat a col·leccionar, com ara l’Ajuntament de Barcelona, però no van obrir el seu museu fins anys més tard. En un primer moment va néixer com a museu tèxtil privat, vinculat a Terrassa, ciutat d’indústria tèxtil. De la indústria llanera, ja no en queda pràcticament res. Ni a Sabadell ni a Terrassa. Moltes de les empreses que queden es dediquen al teixit tècnic, a teixits molt especials.

Dins de les col·leccions del museu hi trobem de tot ,des de teixits, a indumentària, complements, mostraris, dibuixos, parament de la llar, etc.

Potser moda del segle XX no n’hem col·leccionat tanta, ja que hi ha altres museus i col·leccionistes també interessats: a Madrid hi ha el Museo del Traje i a Barcelona el Museu del Disseny. Aquests sí que s’han quedat més peces d’alta costura. Però de moda més global, com que passa tot tan ràpid, són modes que van canviant, tornen modes antigues i es va reinventant les modes d’altres èpoques. Nosaltres el que hem de fer és conscienciar la gent que tingui cura de la roba, que sigui conscient de la despesa i el malbaratament, de la moda ètica i sostenible, del reciclatge. És molt i important donar difusió de l’economia circular.  Ara estem col·laborant amb la Generalitat en un projecte europeu d’economia circular del tèxtil. A escala global, és escandalosa la contaminació que provoca el transport del tèxtil, perquè dona diverses voltes al planeta abans d’arribar a la botiga. Per exemple, el cotó es cull en una banda, es fila en una l’altra, i fins que no s’acaba la peça i es posa l’etiqueta, ha donat moltes voltes. I ha contaminat molt. Amb el reciclatge de la roba hi queda molta feina per fer. Es crema molta roba. Ara, a França, ha sortit una llei que prohibeix cremar. Quan hi ha excedents, ho han de donar al tercer sector. Aquí tenim els contenidors taronges de roba amiga, per exemple. Al museu fem un cicle de roba ètic i sostenible i es presenten xerrades de conscienciació. Costa una mica d’introduir, però vull creure que la gent jove està més conscienciada. Hi ha algunes grans botigues que ja comencen a reciclar la roba que no vols. I vull entendre que la donen a la caritat.

Crec que la nostra feina, actualment, ha d’anar més cap aquí, conscienciar més que no pas col·leccionar (que també, però peces molt seleccionades), perquè és impossible col·leccionar tot el que surt ara al mercat. Ara ja no hi ha temporades, ara hi ha una moda ràpida que cada 15 dies canvia d’articles. És el que s’anomena prontomoda.

Quina importància ha tingut el món tèxtil per al desenvolupament del Vallès?

Per al del Vallès i de CatalunyaEl món tèxtil és la indústria capdavantera des de l’època medieval fins a mitjans del segle XX. A l’època modernista de finals del segle XIX i principis del XX, ja sortien catàlegs de Catalunya, la fàbrica d’Espanya. El 80 % de les importacions cap a la resta d’Espanya sortien de Catalunya, i era qui exportava més tèxtil. La història és molt llarga, però el 1714 cau Barcelona i, al cap de pocs anys, a inicis dels trenta, ja es coneixen diverses manufactures d’indianes (teixits estampats de cotó). A finals del segle XVIII, Barcelona concentra la indústria cotonera més gran d’estampació d’indianes de tot Europa. Això no es fa sense una gran tradició al darrere. Havia caigut tot Catalunya i, per descomptat, Barcelona, i en menys de 50 anys es va aconseguir tenir la concentració més gran d’indústria d’indianes d’Europa.

Durant els segles XIX i XX, les grans empreses com ara la Fàbrica Bonaplata o L’Espanya Industrial o les trobem aquí. Tota la revolució industrial que arriba d’Europa s’instal·la primer a Catalunya. El que passa després, però, és que hi ha una dictadura pel mig, no arriba maquinària nova i l’únic que fa la indústria és distribuir per Espanya amb uns preus marcats i fixats. Després, quan es torna a obrir el mercat, la resta del món ha avançat i aquí hem quedat molt estancats. A Catalunya, durant els anys setanta hi ha un pla de reconversió de la indústria tèxtil, però sobreviuen molt poques fàbriques. Arriba competència d’altres països com  Portugal, el Marroc i ara Àsia, on la competència és molt gran i és molt difícil. Però aquí tenim bons els tècnics. Aquí al costat hi ha l’escola d’enginyeria tèxtil, que és la primera i l’única que queda a Espanya. Això aporta valor i tecnologia a la indústria tèxtil.

En l’àmbit professional, heu recorregut alguna vegada a una agència de traducció o a un traductor o intèrpret, etc.?

A agències, fins que no us vam necessitar a vosaltres, no. Abans ens feia les traduccions International House, una acadèmia d’idiomes, i hem tingut un parell de traductors freelance.

Ens pots explicar alguna anècdota o història relacionada amb els idiomes que t’hagi passat?

El vocabulari tècnic tèxtil i sobretot dels teixits antics és complicat.. La part tècnica és complicada. El vocabulari tècnic és difícil, i la nostra documentalista, que porta molts anys treballant-hi és n’és una gran coneixedora. Actualment treballem conjuntament amb vuit museus tèxtils de Catalunya per fer un vocabulari únic. Amb ells editem també la revista DataTextil.

Un error típic és el de restauració, que tothom tradueix per restauration i hauria de ser conservation. Nosaltres tenim molt clar què és conservació (el fet d’estar en unes condicions concretes de llum, temperatura, humitat relativa, etc.) i restauració (netejar la peça, consolidar-la, no afegir-hi res de nou, intentar que la peça es mantingui estable, etc.). Això es sol traduir a l’anglès com a restauration, terme més pejoratiu en els països anglosaxons, ja que un restorer és algú que arregla les peces, però que no té una formació de conservació-restauració al darrera. I aquest és un dels errors clàssics al qual hem hagut d’estar.